Cultura

Crítica

teatre

Galliner esvalotat

Korsunovas esvalota el galliner i hi descobreix plomes noves als actors joves i als madurs

De la preciosa oportunitat que ofereix el Temporada Alta que directors internacionals apadrinin un repartiment català sempre en surten sorpreses. Per exemple, la vulnerabilitat patètica de Julio Manrique (Vània). O la toxicitat involuntària de Raquel Ferri (Elena) i l’empenta persistent i tendra de Júlia Truyol (Sònia). Són colors que no s’havien revelat fins ara. Korsunovas basteix els quadres com si fossin veritables postals i queden ben marcades les mirades que un personatge fa a un altre. Reveladores. Són de les posades en escena que es poden seguir sense mirar el que parla si no els que l’escolten. Segurament perquè la trama és la de sempre i la dramatúrgia només s’esvalota posant telèfons mòbils en comptes de criats que avisen el doctor o una guitarra elèctrica que rifteja entre l’ensopiment i la devastació absoluta de l’harmonia del piano. Txèkhov sentencia la hisenda com si hagués quedat trinxada per les emocions. Korsunovas la trenca amb unes sortides excèntriques (com ara la coreografia del galliner o la recerca de la pintada pel pati de butaques). Són boutades estranyes que contrasten amb una interpretació profunda, afinada, que revela nous reflexos (en la complexitat dels personatges desorientats i en els miralls que s’exposen a una escena on contrasta el metacrilat d’algunes cadires amb el samobarpresidint la taula del menjador). La posada en escena mostra uns personatges ridículament patètics, quasi bavejant per Elena (tant Manrique com Ivan Benet en el paper d’Àstrov). Les caricatures recorden L’hort dels cirerers que Manrique va dirigir al Romea el 2010.

L’escena ensenya com els actors van canviant de rols a mesura que creixen en edat i maduresa. Manrique va començar fent personatges que sabien aprofitar les oportunitats per sumar-se a la festai mai pagar el beure i ara ha desembocat a una invisibilitat humana, a una ferralla incapaç de fer-se valer ridículament enamorat. Com en al Timó d’Atenes que viatjava de l’opulència a la cova de Diògenes.

Lluís Marco és un perfecte egocèntric Serebriàkov. La seva ridiculesa fa posar nerviós el públic. Com ha de ser. I la seva sorpresa en l’empipada de Vània en la reunió final és molt real, d’astorat imbècil. La iaia és una sempre atenta Anna Güell i Carme Sansa fa el paper de la mare que no vol veure que el catedràtic i marit de la seva filla morta és, en realitat, una entelèquia estèril. El paper de Kaspar Bondeman, llarg i corbat, dona un toc clown al quadre rural: és un paràsit que es fa la víctima i hàbil de posar-se a l’ombra d’on cauen millors pomes. De les interpretacions notables en destaquen Júlia Truyol i Raquel Ferri. Les dues excompanyes de la Kompanyia del Lliure fan un tour de force generacional per l’amor d’Àstrov, un metge podrit per l’alcohol que només té empenta perquè pensa en la societat i els boscos del segle vinent.

Korsunovas ha esvalotat el galliner. Diu la iaia que les oques sempre tornen, després d’esvalotar-se. El fet és que en aquest vol gallinaci es descobreixen trumfos desconeguts dels intèrprets. És una aventura que el Temporada alta farà bé de continuar proposant. Potser, però, tres hores, pot ser excessiu, tot i que la peça distreu, diverteix (“on es el puto crític? amenaça Vània amb una pistola a públic)i, també, emociona.

L’oncle Vània
Direcció: Oskaras Korsunovas
Intèrprets: Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa, Júlia Truyol i Kaspar Bindeman
El Canal, 8 d’octubre, fins avui. També fan temporada al Lliure del 18 de novembre al 19 de desembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’escriptor novaiorquès Don Winslow guanya el XVII Premi Pepe Carvalho

barcelona
PILARÍN BAYÉS
Il·lustradora

“Mil vegades un editor m’ha fet confiança”

barcelona
Billy Bragg
MÚSIC

“La definició americana de ‘llibertat’ ha esdevingut predominant”

BARCELONA
opinió

Gaudí i l’avantguarda francesa

Historiador de l’art
opinió

‘Stella splendens’

Historiadora de l’art
Crítica
òpera

Repetició amb escassa diferència

Pere Bellès invita a pensar la cabana com a espai mental

Salt

Qüestió pendent

Barcelona

El Museu de l’Empordà dissol fronteres

Figueres