Cultura

La cicatriu invisible

L’última premi Nobel Louise Glück presenta ‘Avern’, en traducció de Núria Busquet, al segell Edicions del Buc, que ja havia publicat el llibre anterior

Els dotze llibres de Glück han constituït una contribució al panorama de la poesia
Glück: “Em fa l’efecte que l’Acadèmia Sueca ha volgut honorar la veu íntima i privada”

Quan Louise Glück va guanyar la darrera edició del premi Nobel, la majoria es van preguntar qui era aquella professora de literatura que havia comès el gran pecat d’escriure versos. El premi a Glück no era el primer, perquè la poeta de Nova York ja havia estat llorejada amb els més grans dels Estats Units: el Pulitzer, el National Book Critics Circle, el Bollingen de poesia, el Wallace Stevens de l’Academy of American Poets. La poesia de Glück té aquells instants de mirada del seu paisatge de Massachusetts i també el ressò de la literatura que fa anys imparteix a Yale.

Una altra de les sorpreses va ser qui l’havia publicat al nostre país: cap de les editorials que no s’afarten de buscar best sellers i convocar rodes de premsa per descobrir la nova esperança blanca la tenien al seu catàleg. En català, va ser una petita editorial valenciana, Edicions del Buc. La podríem anomenar microeditorial amb seu a la Pobla de Farnals, a l’Horta Nord, i va ser fundada el 2014 pels poetes Rubén Luzón, Josep Martínez, Francesc Bononad i Pau Sif, amb Dídac Ballester de dissenyador. El llibre de Glück, Nit fidel i virtuosa, traduït superbament per l’escriptora Núria Busquet, va salvar el petit segell. Amb els mateixos protagonistes ens arriba Avern, del 2006, en aquesta ocasió amb pròleg de D. Sam Abrams. Hem de dir que estem d’enhorabona, i més coincidint amb la Setmana.

El llibre conté molts extres, com un epíleg de la traductora i el discurs d’acceptació del Nobel 2020. En el discurs fa referència a mestres que la van influir des de petita, com Blake, Shakespeare i Dickinson, i també la sorpresa que va significar per a la seva vida un guardó tan popular: “Se suposa que els que escrivim llibres volem arribar al màxim de gent possible. Alguns poetes, però, no veuen el fet d’arribar a molta gent en termes d’espai, com ara omplir un auditori. Ho veuen en termes de temps, seqüencialment, molta gent al llarg del temps, en el futur; però d’alguna manera profunda, aquests lectors sempre arriben individualment, un per un. Em fa l’efecte que, en donar-me aquest premi, l’Acadèmia Sueca ha volgut honorar la veu íntima i privada que, en fer-se pública, pot, de vegades, augmentar-se o expandir-se, però mai ser substituïda.”

En el seu text, el crític Sam Abrams destaca que els dotze llibres de Louise Glück “han constituït una contribució de primer ordre al panorama de la poesia nord-americana i internacional des de diversos vessants complementaris i suplementaris: la llengua redescoberta en la seva plenitud fundacional per a contrarestar la tendència actual de banalització, degradació; el vers lliure redreçat des d’una perspectiva musical i rítmica per a assolir noves altures d’excel·lència artística; la divisió estròfica replantejada per a potenciar l’alternança entre silenci i veu i pautar amb força més subtil el desplegament conceptual del discurs; la redefinició de la lírica amb més altes dosis d’autenticitat i veracitat, definides a Sincerity and Authenticity (1972), de Lionel Trilling; la confecció d’una nova proposta del poema llarg modern a partir d’un punt de tensió entre lirisme i narrativitat; l’alta concentració textual que intensifica el valor de tot el poema; el reaprofundiment intel·lectual del discurs sense que això signifiqui un menysteniment de la realitat, i una redosificació ben sana dels continguts emotius que potencia la profunda humanitat dels textos.”

Certament quan llegeixes els poemes de Glück tens la sensació d’olorar l’herba, de veure passar el paisatge per la finestra del tren o de poder badar mentre la pluja et deixa xop. La naturalitat no exclou la tensió psicològica d’alguns moments. Del llibre titulat Avern, la poeta explica: “Avern. Antigament, Avernus. Un petit llac volcànic a 16 quilòmetres de l’oest de Nàpols. Els antics romans el consideraven l’entrada a l’inframon.” Fora de l’inframon, la poesia sorgeix, com en aquesta llarga pregunta d’un dels primers poemes: “¿Torna a ser hivern, torna a fer fred, / no acaba en Frank de relliscar damunt del gel, / no s’ha curat, no s’han plantat les llavors de primavera, / no s’ha acabat la nit, / el gel que es fon no ha embussat / les canals estretes, / no m’han rescatat / el cos, no he estat segura, / no s’ha format la cicatriu, invisible / damunt de la ferida?”

L’intimisme i el diàleg amb el lector són continuats, semblants amb els que un pintor pot representar descrivint un retrat, un paisatge o una natura morta, és a dir, la mirada i l’estat d’ànim. La literatura clàssica i la mitologia se superposen en un joc de nines matrioixques dins del poema llarg, en alguns paràgrafs solemne, en altres més col·loquial. Glück t’atrapa i t’explica quina és la seva situació mentre el volcà amenaça i el desastre escapa de les mans dels mateixos déus: “Quan un déu està afligit vol dir / que destrueix els altres (com en la guerra) / i a la vegada envia demandes / per canviar acords (també com en la guerra): // si Zeus la fa tornar, / l’hivern s’acabarà. // L’hivern s’acabarà, la primavera tornarà. / Les brises lleus i molestes / que tant m’estimava, les estúpides flors grogues… // La primavera tornarà, un somni / basat en una falsedat: / que els morts tornen.”

La traductora Núria Busquet ens diu que “Avern és la lava poètica quasi imperceptible que degota, empal·lideix amb la llum del dia i deixa anar l’aroma de la passió que sospitem que habita al fons del volcà. Hi ha, a les pàgines del llibre, el deix oníric que queda entre la realitat i el mite, el cos i l’ànima, l’amor i la mort. A Avern hi trobem la tríada: el marit, Hades, torturador invisible; l’esposa-filla, Persèfone raptada per la mort, per amor i ara captiva, i la mare, Demèter, terra, vida, protectora, que torna la terra estèril quan està sense la seva filla.” Aquests dies, passejant per les casetes de la Setmana, he tingut la sensació que organitzem saraus per acostar poemes tan delicats, i alhora tan enèrgics, com els de Louise Glück al sector de la població sensible, que espera de la literatura alguna cosa més que argument i banalitats sentimentals. Són d’enhorabona per poder entrar dins un avern de bellesa condensada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.