Cultura

Los Angeles, 1969

Quentin Tarantino es passa a la literatura reformant el seu guió de ‘Hi havia una vegada a Hollywood’ i demostrant que també és un gran escriptor

Novel·la el film prenent camins nous i aprofundint en alguns dels personatges
El marc se situa al Hollywood dels ‘hippies’, al voltant de l’assassinat de Sharon Tate

Roman Polanski (París, 1933) acaba de complir 88 anys. I encara que passi el temps, ens hagi regalat obres emblemàtiques i moltes d’elles guardonades, hi ha ombres que el perseguiran tota la vida. Una, de ben fosca, són les acusacions per violació de menors, motiu pel qual no vol tornar a trepitjar els Estats Units per por a ser empresonat. L’altra, en aquest cas com a víctima, és la mort de la seva dona, l’actriu Sharon Tate, aquell fatídic 9 d’agost de l’any 1969 en mans de la secta anomenada La Família, liderada per Charles Manson.

Aquest tràgic esdeveniment, reinventat transgredint la realitat per Quentin Tarantino a la pel·lícula Hi havia una vegada a Hollywod –amb un clímax final d’aquells que fan que l’espectador quedi garratibat a la butaca–, és minimitzat en l’obra literària amb la qual el cèlebre cineasta nord-americà ha volgut debutar com a escriptor. Amb el mateix títol i publicada per Columna (en català) i Reservoir Books (en castellà) reprèn el marc en què es va inspirar per realitzar el film –Los Angeles de finals dels seixanta– i els mateixos personatges, tant els esmentats Tate i Polanski, com Rick Dalton i Cliff Booth, dos antiherois amb tantes o més ombres inquietants, fins i tot més que no pas quan compareixen a la pantalla brillantment interpretats per Leonardo DiCaprio i Brad Pitt.

Siguin figures històriques com personatges de ficció, a Quentin Tarantino li encanta i ha demostrat sobradament que en sap, de recrear-los. Encara més, els personatges diguem-ne problemàtics són la seva autèntica especialitat.

Aquí, a més de Rick, l’actor de televisió en decadència abocat a l’alcohol i a la recerca del paper que el redimeixi, i Cliff, un doble d’escenes d’acció i heroic veterà de guerra que ha matat més enllà de la guerra, els acompanyen secundaris de luxe, com els seus veïns de Cielo Drive (un barri luxós de Los Angeles), la mateixa actriu Sharon Tate, que disfruta del seu moment dolç d’una carrera cinematogràfica a l’alça; més que no pas el seu estirat marit, que acaba de fer-se un lloc privilegiat entre l’elit de l’univers estrellat que il·lumina el Hollywood daurat gràcies a l’èxit de crítica i públic de La llavor del diable. O què dir de Charles Manson, un hippy amb aspiracions per convertir-se en artista musical, intentant tot i més a costa de llegendes com Dennis Wilson, dels Beach Boys. Un personatge sinistre, que aquí ensenya la poteta de manipulador i pedòfil abans no esdevingués el monstre en què tots ja sabem que es va convertir induint l’assassinat de la famosa actriu de 26 anys –embarassada de vuit mesos i mig– i d’almenys nou morts més en dues matances que van commocionar no només l’Amèrica de finals de la dècada del seixanta sinó el món sencer.

Que Quentin Tarantino debuti novel·lant una pel·lícula pròpia té sentit. Era un format habitual en la seva infància –per cert, tenia sis anys quan van tenir lloc els fets que narra– i majoritàriament ho feien els guionistes amb la voluntat, com fa ell, d’oferir quelcom més del que ja s’havia vist al cinema: dotant-se de més llicències per prendre camins nous i derivades d’alguns personatges o esdeveniments, aprofundir en les seves biografies o aprofundint en la seva psique. Per exemple el personatge de Cliff Booth, a través del qual l’autor ofereix una carta d’amor al cinema d’aquella època declarant-lo amant del cinema japonès i europeu, amb Toshiro Mifune com a icona interpretativa i Rossellini, creativa. També, però, dotant-lo de més cruesa i violència, del tot versemblant pel seu passat al camp de batalla.

Tarantino, que normalment quan acaba una pel·lícula té ganes de girar full o declara que no dirigirà mai més, en aquest cas ha declarat que tenia la necessitat de retrobar-se amb uns personatges que li revenien constantment. Per això va agafar el guió per donar-li una altra forma. I el resultat, per molt previsible, no podia ser més òptim. Des de la primera línia enganxa el lector i no el deixa fins al final, amb un ritme lent però sense pausa, farcit de diàlegs per emmarcar i fent ús d’una prosa que és pura addicció, com ho són els vuit whisky sour que pren Rick Dalton mentre s’aprèn els diàlegs.

Hi havia una vegada a Hollywood evoca aquella era en què la televisió vivia una època daurada però el cinema encara tenia el seu major estatus, malgrat que Itàlia li pispava els millors westerns posant més salsa als spaguetti. Un cinema que adora; per què, si no, el títol, homenatge a l’estimat Sergio Leone, que tant ha marcat les seves obres? Tanmateix, no cal que tremoli Breat Easton Ellis perquè aquest nou competidor ja ha dit que, ara per ara, no tornarà a escriure cap més novel·la. Tampoc farà una pel·lícula. Està preparant el debut com a assagista amb un llibre de cinema dels setanta. Aleshores, Los Angeles sí que tornarà a tremolar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.