Cultura

Salinger al telèfon

‘Somnis d’una escriptora a Nova York’, dirigida per Philippe Falardeau, adapta al cinema ‘Mi año con Salinger’, una novel·la autobiogràfica de Joanna Rakoff

“Salinger era una persona depressiva des de molt jove, que tenia necessitat d’atenció, i tot això va esdevenir quelcom incontrolable, que va transformar en energia creativa.” Submergit durant uns anys en la producció i promoció de Somnis d’una escriptora a Nova York , adaptació al cinema del llibre Mi año con Salinger (Ediciones B), el cineasta quebequès Philippe Falardeau proposa aquesta explicació dels motius que van fer de J.D. Salinger un home misteriós, que fugia de la gent, sobretot dels seus fans, i vivia aïllat després d’escriure una de les novel·les més famoses del segle XX, El vigilant en el camp de sègol (Empúries en català).

Director de Profesor Lazhar (2011), film nominat a l’Oscar, Philippe Falardeau (Hull, Quebec, 1968) és també un admirador de la novel·la de Salinger. Ho va explicar a El Punt Avui en una entrevista telemàtica durant el passat BCN Film Fest, en què va presentar la seva pel·lícula: “Jo el vaig llegir amb 15 o 16 anys i em va agradar molt, però crec que no el vaig entendre. És molt més profund del que pots arribar comprendre a l’adolescència. Els joves connecten amb aquest protagonista que refusa esdevenir un adult, és un rebel. Però el vaig rellegir amb 48 anys i vaig veure un llibre sentimental sobre la depressió, molt més profund, i vaig entendre per què va esdevenir un fenomen mundial; toca la gent a diferents nivells.”

Philippe Falardeau va quedar fascinat també i ha acabat adaptant al cinema Mi año con Salinger, llibre autobiogràfic de Joanna Rakoff que, a finals dels noranta, quan somiava esdevenir una escriptora, va treballar a l’editorial de Nova York que publicava el novel·lista, parlava amb ell per telèfon i s’ocupava de les muntanyes de correu que rebia –i que Salinger mai no contestava–. L’actriu Margaret Qualley interpreta Joanna i Sigourney Weaver encarna Margaret, la directora de l’editorial. “Volia fer una pel·lícula molt diferent de l’anterior –explica el director–. Em va semblar molt interessant el llibre i, en tractar-se del punt de vista d’una dona, encara em resultava més atractiu. Totes les pel·lícules que havia fet fins ara eren el punt de vista de personatges masculins, i tenia ganes de parlar del moment en què has de decidir què fas amb la teva vida, però des del punt de vista d’una noia.” També el motivava el fet que la relació amb la literatura per a ell també va ser “molt important”, abans i tot de saber que volia fer cinema.”

Autora implicada

Comptar amb la col·laboració de Joanna Rakoff era important per al cineasta: “No és una novel·la, és la seva vida. Era important per a mi implicar-la en el procés. Li vaig demanar que fes la primera revisió del guió. Em va ajudar en diferents coses, com per exemple amb l’anglès que es parlava al Nova York dels noranta. Sense la seva ajuda no me n’hauria sortit de traslladar el llibre a una ficció de cinema.”

La pel·lícula posa el focus en la fascinació que exerceix Salinger en els seus lectors i en la protagonista: “Em va semblar molt interessant l’obsessió dels fans: per què algú agafa la ploma i escriu a un autor? Per què l’art, sigui un llibre, la música o una pel·lícula, toca així la gent? És aquesta relació, que m’interessava.”Tot plegat creu que té a veure amb la mateixa essència de la creació. “Tinc una filla de quatre anys –explica el director– i, durant el dia, ella només juga, que és essencialment crear, inventar, posar-se en la pell de personatges que no existeixen... Tots tenim aquest vessant, una necessitat de crear. Jo com a cineasta tinc una relació molt forta amb l’art. L’acte de crear té a veure amb una relació metafísica dels humans amb l’univers.”El personatge de Joanna Rakoff, que va entrar a treballar com a assistenta a l’editorial de Salinger, destaca pel seu caràcter alegre, positiu i empàtic. “Jo he fet una comèdia, però el llibre és encara molt més divertit –destaca el director–. El que m’interessava justament era aquesta relació empàtica de Joanna amb la gent. És més aviat un personatge passiu, que escolta i observa, i és la seva empatia que la fa traspassar la barrera del protocol i connectar, en un entorn en què l’empatia està relativament absent.”La pel·lícula retrata els ambients literaris de Nova York de finals dels anys noranta: “Era molt exclusiu, estava reservat a molt poca gent. Era molt difícil publicar i destacar. A l’era digital, es pot començar escrivint un blog a internet, i en cinema passa igual. Hi havia una fascinació per determinats autors, que podien viure aïllats en algun lloc, i es creava un mite al voltant de la seva vida.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.