Cultura

Mirador

Un ‘Alenar’ que mai hi ha deixat de ser

No sabria dir per què feia molt de temps que no assistia a cap concert de Maria del Mar Bonet quan, potser, és la cantant popular que més he sentit en directe i fins en enregistraments. Sí, encara ho deu ser mentre guardo a la memòria moltes de les seves cançons, de manera que, poc després de començar el concert que dissabte va fer amb Borja Penalba a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí, m’hauria pogut girar, com ho va fer una altra persona, per dir a una espectadora que doblava la veu de la cantant: “No cantis tan fort, que jo també me la sé.” Em sé que “me n’aniré de casa” i que “em dius que el nostre era un ocell ferit, tremola en el teu cor, somia en el meu pit” perquè d’alguna manera també he sabut que “el dolor dura per sempre si es fa cançó”.

He tornat a un concert de Bonet (que va recordar que a Torroella havia cantat a carrers i places convidada per Josep Lloret, llavors al capdavant del festival de música) estimulada per haver sentit les cançons enregistrades amb Penalba, en una actuació al Teatre Micalet de València, que configuren un disc que em du a evocar un cèlebre vers de J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell.” Això perquè et fa ressentir l’amor per algunes de les “velles cançons” de la cantant que alhora s’hi renoven en companyia de la vibrant guitarra, i sovint la veu, de Penalba, sense oblidar l’atmosfera i/o la intensitat que hi aporta la percussió diversa d’Antonio Sánchez.

Tenint present que Bonet no ha deixat mai de “renovar-se” i d’arriscar-se amb l’experimentació constant de sonoritats, la col·laboració amb tants d’intèrprets i la recreació personalíssima de la música tradicional, hi ha l’exaltació del nou en el contrast complementari de la veu profunda i rogallosa de Penalba amb la veu alada i lluminosa de la cantant, tot i que també va buscant en colors foscos i sap adequar-se als registres actuals de la seva veu, que es manté esplèndida. El nou també hi és, sempre seguint l’estel de la poesia, en el diàleg a Horabaixa post el sol/Cançó de bressol entre una cançó popular mallorquina i Vicent Andrés Estellés, del qual Bonet també fa seva la versió de Penalba del gran poema No puc dir el teu nom. O en la incorporació d’una interpretació preciosa d’Homenatge a Teresa, que a la vegada és un homenatge al seu autor, Ovidi Montllor, del qual vaig sentir comentar fa poc a Bonet (en una entrevista de Xavier Grasset al Més 3/24) que l’admirava per la seva capacitat actoral, per una personalitat expressiva que, diu, ella no ha tingut mai. Com també hi ha l’homenatge a Toti Soler, que tant va tocar amb l’Ovidi, no només amb Si em dius que el nostre amor, sinó amb una versió tan delicada com exultant d’una joia com Petita festa.

Em fa una mica de vergonya fer una comparació tan fàcil, però, en sentir de nou Bonet en un concert, vaig pensar que passava com amb algunes velles amistats: encara que faci temps que no ens hàgim vist i que, com no pot ser d’una altra manera, hàgim canviat, quan ens retrobem (a vegades, com és el cas, amb la presència de nous amics) es refan les complicitats com si mai ens haguéssim deixat de veure. I, per això mateix, ens preguntem: com és que hàgim trigat tant a veure’ns. Tant se val: l’amistat també dura per sempre si es fa cançó o memòria.

Va ser cap al final del concert que va arribar la immensa Alenar. Em vaig recordar d’adolescent, quan, despertada per la meva tia Maria que se n’anava a treballar a la fàbrica, m’aixecava de matinada per estudiar i fer els deures: escoltava amb el tocadiscos una vegada i una altra el disc Alenar mentre repetia els dibuixos tècnics perquè sempre se m’hi feia una taca de tinta.

De matinada segueixen trucant i la Bonet va dir que ho seguiran cantant, recordant, fins que tots els presos i exiliats polítics hagin tornat a casa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.