Cultura

Mirador

Semblances i diferències amb els Goya de l’any

Una producció cinematogràfica parlada en llengua catalana és una singularitat i, malauradament, cada cop ho és més, de manera que és possible que, només pel fet d’existir, sigui nominada al premi Gaudí a la millor pel·lícula. Hi havia altres opcions, com ara aquella que ha triat el públic en concedir el seu premi a Les dues nits d’ahir, però l’escassetat de tals produccions en part explica que una proposta tan truculenta i força matussera com La vampira de Barcelona hagi rebut el premi a la millor pel·lícula en català. El més sorprenent és que, barrejant-se en les altres categories totes les produccions amb participació catalana, el film dirigit per Lluís Danés hagi guanyat els premis a la millor direcció artística, efectes especials, vestuari, maquillatge i perruqueria.

D’altra banda, si no fos que els Gaudí tenen, com els és propi, un guardó destinat a la millor pel·lícula en llengua catalana i, de fet, inclouen les poques produccions amb tal singularitat, que, per molt que siguin valuoses, són excloses dels Goya, en aquesta edició els premis de tots dos serien pràcticament calcats. Això perquè, després de triomfar en els Goya, Las niñas ha estat àmpliament reconeguda pels Gaudí, amb el premi a la millor pel·lícula en llengua no catalana, cosa que sempre vol dir en castellà; a la direcció, de Pilar Palomero; a la fotografia, de Daniela Cajías, i al so, aportat per l’equip format per la gran Amanda Villavieja, Fernando Novillo i Alejandra Molina. Aquest últim guardó és una novetat dels Gaudí, que, en canvi, han descartat el guió de Palomero. Els premis als actors masculins també han estat idèntics als dels Goya: Mario Casas, per No mataràs, i el sorneguer Alberto San Juan, per Sentimental. En l’apartat d’actrius, es marca la diferència: Candela Peña (no tenia la competència de Patricia López Arnaiz per la seva interpretació en el film basc Ane), per La boda de Rosa, i Verónica Echegui, per L’ofrena, film de Ventura Durall que potser mereixia més reconeixement.

Hi ha una cosa que sembla que no s’acaba d’entendre: un documental també és una pel·lícula i, per tant, hauria de poder aspirar a ser considerada la millor pel·lícula en qualsevol premi o festival cinematogràfic. De tant en tant això passa, però és excepcional. En tot cas, potser encara hi ha una altra cosa pitjor: que una pel·lícula irreductible a qualsevol etiqueta genèrica es posi en el sac dels documentals. I encara més discutible, concretant més pel que fa als premis que ens ocupen: el fet que una ficció construïda amb films d’un cineasta amateur, de manera que les seves imatges adquireixen una significació diferent de la real, sigui destinada per error a ser premiada com a millor documental. Totes aquestes confusions han propiciat que My Mexican bretzel, l’obra cinematogràfica possiblement més original, joiosament desconcertant i, sobretot, bella produïda a Catalunya en els últims temps no hagi guanyat el premi a la millor pel·lícula en llengua no catalana.

Pitjor ho van fer els Goya, que, incloent-la també amb negligència en l’apartat documental, no van premiar la meravellosa pel·lícula de Núria Giménez Lorang, que ha donat una vida inesperada als films rodats pel seu avi Frank A. Lorang: unes imatges familiars i viatgeres es converteixen en una ficció melodramàtica plena de secrets. El cas és que el guardó erroni com a documental es compensa en part amb els premis al guió i al muntatge. Per acabar, un premi indiscutible és per a La mort de Guillem, de Carlos Marques-Marcet, com a millor pel·lícula per a televisió. Potser també, i més en aquests temps, no hauria d’existir aquest apartat i així s’hauria pogut premiar com cal aquesta producció notable sobre l’assassinat de Guillem Agulló perpetrat per uns neonazis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Los Deltonos
GRUP DE MÚSICA

“Quan exposes algú al rock, ja no hi ha marxa enrere”

BARCELONA

La fotògrafa que va arribar al cor del Xino

barcelona

Dret a la vida

BARCELONA
Mirador

Ser aquella llumeneta que titil·la

El Bertrana s’enfila: 124 originals

Girona

Una exposició fa reviure l’esclat d’entusiasme de la proclamació republicana

Girona

Sotrac creix amb ‘On neixen els instints’

gironA
FIGUERES

Miquel Martín, premi Anglada

124 obres opten al Bertrana de novel·la i 170 al de poesia, en un any en què destaca l’increment d’originals presentats

Girona